dimarts, 8 de setembre de 2015

LLATÍ: Formants de les paraules: arrel, tema i desinències


II.2.- Formants de les paraules variables: arrel, tema i desinència.
De nou recorrerem al cas del català per explicar els conceptes morfològics d’arrel, tema i desinència, i aportar-ne exemples el més entenedors possibles.

Desinència. Es  un morfema situat al final d’una paraula (un sufix, per tant) el qual:
  • en el cas de la flexió nominal, fa avinent el gènere i nombre del nom (en llatí, indicarà també el cas). Alguns exemples: en el substantiu senyores la desinència -es indica que s’està davant d’un substantiu femení plural; en l’adjectiu superlatiu boníssims la desinència –s assenyala que l’adjectiu és masculí i plural; en el participi estimada la desinència –a que es troba al final del mot, informa que és femení i singular.
  • En el cas de la flexió verbal, indica la persona i el nombre d’una forma verbal concreta. Així: en immobilitzo la –o final assenyala que el verb està en 1a persona del singular; en estiméssim la –m final és la marca morfològica de la 1a persona del plural.
Desinència zero. Tot sovint, tant en la flexió nominal com en la verbal, l’absència d’un element fonètic diferenciador pot funcionar com a marca desinencial; dit en altres mots, l’aparent manca de desinència funciona com una desinència, és una manera d'indicar determinats accidents gramaticals. Aquest fenomen se sol conèixer al el nom de desinència zero. Potser quedarà més clar amb un exemple. En la seqüència d’adjectius ràpid – ràpida – ràpids – ràpids, les tres darreres formes ens informen dels accidents gramaticals (gènere i nombre) per mitjà de la presència de desinències fàcilment identificables: respectivament –a (femení singular), -s (masculí plural), -es (femení plural). En canvi, allò que indica els accidents gramaticals de la primera forma, ràpid, és precisament l’absència de cap morfema: en aquest cas, la desinència zero indica que l’adjectiu està en forma masculina i singular.


Arrel (o lexema). És la part de la paraula que ens transmet el seu significat lèxic. És l’element invariable [1] que es repeteix en tots els mots d’una família lèxica. Tot reprenent els exemples previs, l’arrel de senyores és senyor-, que retrobem no només en altres substantius com senyors, sinó també en paraules de la mateixa família lèxica però d’altres categories gramaticals, com ara a l’adjectiu senyorial o al verb senyorejar.


TemaTot sovint les paraules compten amb una sèrie de morfemes diferents a les desinències. De vegades són infixos (situats entre l’arrel i la desinència), d’altres cops poden ser prefixos (situats a inici de mot, davant de l’arrel). Definim com a tema el conjunt d’aquests morfemes i l’arrel; dit d’una altra manera: el que queda de la paraula quan se'n treu la desinència. Veiem-ho, de nou, amb els exemples abans aportats:
  • En l’adjectiu boníssims, l’arrel o lexema és bon- (present en tots els mots de la família lèxica: bones, bondat, bonificar, etc.), i el tema és boníssim-. En aquest cas, el tema, per mitjà de l’infix –issim-, ens informa que l’adjectiu està en grau superlatiu.
  • En la forma verbal immobilitzo, l’arrel o lexema és –mobil (es retroba a paraules com mòbils, mobiliari, etc.), mentre que el tema és immobilitz-. El tema, en aquests cas, està constituït, a més de l’arrel, per un prefix (im) i un infix (itz-).

[1] Val a dir que en els lexemes es poden donar petites variacions formals. Pensa en el cas d’un verb com el castellà dormir, la conjugació del qual oscil·la entre els lexemes dorm-, duerm-, durm- (dormimos,  duermo, durmió).


Índex del curs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada